domingo, 15 de mayo de 2011

"Critica" de la fisica de los superheroes - texto en catalán (1 de 3)

La Societat Andorrana de Ciències (SAC) acaba de publicar un artículo de Quim Noguero, donde realiza un extenso comentario de la conferencia que impartí en Andorra el 1 de mayo de 2009 y que por diferentes motivos se ha retrasado su publicación durante dos años. El artículo se presentó el pasado 7 de mayo de 2011 en el marco del Salón La Massana-Còmic.

Quim Noguero es un divulgador cultural con gran experiencia como comisario de exposiciones, en especial de divulgación de la historieta. Noguero escribe un artículo comentando la conferencia y aportando su reflexión personal sobre diferentes aspectos que se presentaron en la conferencia organizada por la Societat Andorrana de Ciències en el marco del Salón de La Massana-Còmic del 2009.

Aquí tenéis el pdf del articulo del boletin en catalán, en la siguiente entrada del blog  tenéis el texto en castellano y fotos del acto.

A continuación el texto completo en catalán:

Ciència i còmic: coneixement en vinyetes
Sobre una conferència de Jordi Ojeda de la mà del professor James Kakalios
Per Joaquim Noguero


La mare de la ciència no és adoptada; és a dir, el desig de coneixement no és una tendència apresa. La mare de la ciència –que és saber fer-se preguntes, voler fer-les i no parar de qüestionar just els punts idonis per obtenir respostes, ni que siguin provisionals– és tan natural com la gana. Ja des de ben petits, abans que la pressió externa mati a vegades la curiositat de l’infant en forma de vergonyes i de clixés, la canalla no para de plantejar-nos preguntes pel sol gust de fer-ne i de resoldre-les com en un joc de trivial, a vegades de forma massa insistent i tot, perquè l’energia d’un marrec quan obre els ulls resulta pràcticament inexhaurible (tenen tot el temps del món). En el doble pol del que som, barreja d’homo sapiens (que sap) i d’homo faber (que fa: sempre tecnològics, doncs), hem de considerar la ciència com a indissolublement lligada a la nostra naturalesa humana. La cultura és la natura humana. La base de la nostra supervivència sempre és cultural, tant la física com la psíquica. És perquè no parem d’imaginar possibilitats, perquè no parem d’enginyar («enginyer» ve d’aquí), perquè enfilem rodes de preguntes i respostes, perquè necessitem relats que ens expliquin l’univers que ens envolta i com hi som integrats, és per tot això que som humans i que hem sobreviscut com a tals, simples però coratjosos Sísifs a l’alta muntanya de l’aprenentatge d’aprendre.

Aleshores, no tan sols la ciència no té per què ser avorrida, sinó que el normal seria que no li semblés mai així a ningú prou curiós. L’enginyer d’organització de la Universitat Politècnica de Catalunya Jordi Ojeda ho sap i, a més, ho sap transmetre. I això no es nota únicament a les seves conferències i en la feina de divulgador del còmic que enguany ha estat premiada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona 2010: ho evidencien també detalls com quan, al Saló de La Massana Còmic d’Andorra del 2009, un dels seus dos fills corria amb la càmera amunt i avall, bo i filmant el cineasta Paul Naschy o observant com el dibuixant Antoni Bernal realitzava uns esbossos, és a dir, mirant-se tothom i aprenent de tot com qui juga. No és estrany quan, a la feina i a la vida, el seu pare predica el mateix directament amb l’exemple i crea contextos que ho propicien. Als andorrans de La Massana no els descobreixo res: al professor i divulgador Jordi Ojeda, al Principat pirinenc se’l coneix prou bé des de l’any 2000, quan hi va venir a col·laborar amb una exposició sobre l’anticipació tecnològica en el còmic dels anys cinquanta (junt amb el seu amic, professor i col·leccionista Francesc Solé Parellada); i quan, des d’aleshores, ha estat indestriablement lligat al Saló de La Massana, col·laborador de Joan Pieras. A hores d’ara ja té més d’una cinquantena d’articles de pàgina publicats al Diari d’Andorra, interlocutor escrit d’una bona colla d’aficionats del país.

Ojeda també és coautor dels llibres i exposicions Cómics a puerto: un universo marítimo en viñeta i Faros de papel: la luz de los cómics, on estableix l’analogia que si el far condueix a port el navegant, certs elements pedagògics i formatius que il·luminen el còmic poden guiar així mateix el lector. És, doncs, un bon divulgador per dues qualitats que es poden associar igualment a la seva condició de científic en la mateixa mesura que, de fet, resulten indissociables de tot coneixement de qualitat:

1) per la seva capacitat d’establir analogies clarificadores, didàctiques; i

2) per una notable capacitat de síntesi davant de problemes complexos, sempre ràpid a trobar el mínim comú denominador de les coses.

I no cal dir que totes dues qualitats tenen a veure amb un fer inductiu que és a l’arrel de tot aprenentatge, de qualsevol saber digne d’aquest nom. Apliquem-ho en un cas pràctic, per fer-ho just com fa ell.

El físic i la física dels superherois

Al Saló de La Massana 2009, Ojeda hi va portar una conferència que té en repertori i imagino que se li pot demanar encara, si a algú li interessa (vegeu el seu bloc, on trobareu també el seu correu: http://comiccienciatecnologia.blogspot.com).

Passat pel tamís del seu propi bagatge com a enginyer, la conferència resumeix i reorganitza el llibre de divulgació d’un físic, el professor universitari nord-americà James Kakalios. Titulat La física de los superheroes (Kakalios hi afirma provocadorament que «todo lo que sé de física lo aprendí en los cómics»), el llibre analitza els universos de superherois de les editorials Marvel (la del Capitán América, els Vengadores, X-Men, Spiderman, etc.) i DC (Batman, Flash, etc.) per elucubrar sobre la base física, la quantitat de ciència, que explicaria en uns casos l’aplicació concreta de les seves superhabilitats al món físic real i, en altres casos, la impossibilitat física de poder justificar segons quines vinyetes («aquell dia el guionista no havia anat a classe», comentava sorneguerament Ojeda davant dels punts conflictius).

És a dir, conferència i llibre expliquen el físic inventat dels superherois des de la física real, analitza la ficció des de la realitat que l’ha imaginada. Per exemple, podem entrar en la convenció establerta amb l’aventura i acceptar que Superman té força per aixecar qualsevol pes. Podem, sí, tot i que a les primeres aventures se’ns diu que el superheroi sols pot saltar per sobre d’un edifici de 200 m, la qual cosa, posada aquesta potència de salt en comparació amb la d’un atleta humà, permet calcular que la gravetat del seu planeta seria quinze vegades la de la Terra i, doncs, que el pes que pot aixecar muscularment és només quinze vegades el d’un terrestre entrenat (això primer, perquè, a mesura que van anar passant dècades d’aventures, Superman ho ha pogut arribar a fer tot, fins i tot arrossegar la Lluna, així que... respecte d’ell, diguem que hem acceptat qualsevol opció). Ara bé, per molt que entrem en aquesta convenció diguem-ne «infinita» del personatge, com que viu al nostre món gravitatori, quan agafa un edifici i l’aixeca de terra com si hi reposés pla, sense fonaments ni res, a un físic sí que li està permès cridar l’atenció dels seus estudiants sobre la impossibilitat que el gratacels se li aguantés tot sencer torçat damunt dels braços com si fos de joguina, com si estigués fet d’una sola peça de plàstic, en lloc de desfer-se-li a les mans i d’enfonsar-se a trossos, que és el que passaria realment. I un altre exemple: el doctor Octopusy, que al capdavall és un simple científic de cos normalet amb un exoesquelet de braços articulats de pop damunt, ¿com podria aguantar grans pesos amb les potes mecàniques allunyades del tronc, quan el balanç i la distància augmentarien encara més el pes que té agafat? Com a mínim, un dels tentacles hauria d’estar ancorat a terra o agafat a alguna banda perquè servís de punt de suport (és allò d’Arquimedes: doneu-me un punt per fer palanca i puc moure el món; i passa el mateix amb les serps constrictores, si no mosseguen i no estan ben agafades en un punt fix, no poden fer pressió i no representen cap perill).

Ja es veu que del que es tracta és de jugar amb les dades que les vinyetes ens proporcionen per analitzar-les i avaluar quina base física real tindrien. L’operació facilita que l’estudiant pugui sentir més interès pel cas i, doncs, assimilar millor el plantejament del problema. Ojeda distingia de forma creixent els verbs següents dins l’escala del coneixement humà: conèixer, comprendre, sintetitzar, aplicar, analitzar i avaluar. I, segons com els entenguem podríem variar-ne l’ordre (jo els ordenaria des d’un «conèixer» extern fins a un «comprendre» final assimilat de la manera següent: conèixer, analitzar, avaluar, sintetitzar, aplicar, comprendre, perquè per sintetitzar o aplicar bé res has d’haver analitzat i avaluat els materials de partida, i només pots dir que comprens –és a dir, que has fet teva una idea, que ja la tens compresa-inclosa en tu– quan has estat capaç de sintetitzar i d’aplicar el procés que l’ha generada i pots, doncs, parafrasejar-la/recrear-la de forma diferent).

Però, ordenats d’una manera o una altra, ja ens entenem: del que es tracta és de jugar amb els materials, de superar els compartiments estancs en què poden estar dividides les assignatures del currículum (no estan pas separades al món natural), i així superar un coneixement merament mecànic, heretat, esquemàtic i reproduïble en el sentit més simple i mimètic, per tal de, per contra, transformar-lo en un coneixement viu, orgànic, en creixement i canvi, reproduïble en un sentit biològic (on un més un no fan dos, sinó tres, una altra cosa).

El coneixement veritable és inductiu justament d’aquesta manera: no existia abans que arrisquem la nova hipòtesi, i és d’aquesta mena el saber de qui fa els manuals i s’atreveix a enunciar principis provisionals davant la multiplicitat del món (s’arrisca a dir que els elefants són grisos o marronosos, posem per cas, però no roses o liles, quan, en canvi, no ha vist pas tots els elefants del món ni de la història per comprovar-ho). D’altra banda, el coneixement merament deductiu és el que ja està present a les premisses, és el del qui s’aprèn i aplica el manual fet per l’altre (i només s’atreveix a dir que un elefant és un mamífer, perquè compta primer amb la seguretat de saber que l’elefant alleta les cries i sap que són els mamífers els que alleten la cria; és a dir, barreja els components del sil·logisme, però no n’ha trobat cap ell per compte propi). El coneixement deductiu és formal: aporta la correcció d’una sintaxi lògica al salt mortal del que aprenem inductivament en contacte real amb el món empíric. I del que es tracta és d’ensenyar els estudiants a interrogar-se sobre les coses (i sobre les regles que les relacionen) per tal d’activar al màxim la seva capacitat d’inducció, la de fer-se just les preguntes que toquen i la d’atrevir-se a plantejar-hi respostes, ni que sigui provisionalment. El mètode científic és inductiu. Quan els estudiants es limiten a reproduir els apunts o el manual, no podem assegurar que aprenguin res de veritat ni tan sols quan reordenen els capítols. És quan saben fer-se preguntes adequades quan poden saber plantejar bé el problema. I, així, gràcies a ensenyar-los a mirar sota la perspectiva de la física tot el que coneixen per altres mitjans, contribuïm a fer-los reflexionar creadorament. Això és el que vol Jim Kakalios en el seu llibre, pensat per a una assignatura de lliure elecció d’un primer curs universitari de física als EUA, i això mateix és el que busca Jordi Ojeda a la UPC i a les seves conferències.

A la xerrada, Ojeda defineix la física com la ciència que, mitjançant models matemàtics, estudia les propietats de la matèria, l’energia, el temps i l’espai, junt amb les seves interaccions. Tot seguit organitza el temari en quatre apartats: un de mecànica clàssica, un altre de termodinàmica, un d’electromagnetisme i un darrer de física moderna i quàntica. El primer apartat li permet repassar les lleis de Newton, i així, a propòsit de la segona llei, la que diu que la força és la massa per l’acceleració, planteja el problema de qui va matar la xicota de Spiderman quan el Duende Verde la va tirar d’un gratacels i Spiderman la va frenar de sobte a l’aire amb els fils de teranyina: frenar de cop algú a l’aire és tan mortal com que piqui a terra, perquè se li pot trencar el coll (que és el que sembla que va passar) i perquè tots els òrgans topen de fet contra les pròpies parets internes del cos i poden rebentar igualment (Ojeda va posar l’exemple de l’airbag dels cotxes, i va explicar bé com el temps que estàs en contacte amb la superfície d’impacte redueix la força del cop, tal com saben els boxadors quan aprenen a «encaixar» l’hòstia seguint amb la cara la trajectòria del puny del contrincant).

En l’apartat de mecànica, l’enginyer barceloní ens va ensenyar com les mides sí que importen, perquè a la Terra l’estructura òssia que tenim els vertebrats no suportaria segons quines dimensions de gegant. O ens va fer calcular quantes hamburgueses necessitaria Flash per generar l’energia que li permet córrer mil quilòmetres en un segon: doncs, uns 150 milions d’hamburgueses! Ha, ha, ha, d’acord: si acceptem que Flash té un cos capaç d’arribar a una velocitat impossible i de suportar-la impassible sense que els ossos li quedin incrustats a terra quan s’impulsa amb tanta potència, també podríem pensar que té unes cèl·lules d’una eficiència metabòlica tal que són capaces d’aprofitar l’energia d’una manera que trenca les regles de la fisiologia que coneixem igual com abans ja ha trencat les de la física newtoniana. Però del que es tracta no és això, aquí no es pretén qüestionar la ficció, sinó que es vol fer practicar el rigor d’una mirada de físic que després l’estudiant o l’oient sàpiguen traslladar al món.

Moltes lleis físiques (la força centrífuga, la força d’impuls, la llei de conservació de l’energia, el front de xoc, etc.) són presents a les escenes reproduïdes en les vinyetes, i és evident que pel camí d’hores d’oci hem assimilat molts principis científics sense ni adonar-nos-en. Les aventures de Flash a l’editorial DC, per exemple, són plenes de ciència: la habilitat d’aquest superheroi és córrer a una velocitat extraordinària, per la qual cosa es pot posar a anar tan ràpid com la bala que li disparen i agafar-la sense problemes, com si la tingués parada. I com això, en aquest còmic hi trobem moltes altres mostres de praxi física. Posem per cas, l’efecte Bernoulli o de front de xoc: com que davant d’una cosa que avança a gran velocitat es produeix una depressió, perquè l’aire s’aparta, per això Flash es pot endur algú sense tocar-lo directament, afectat per les turbulències que provoca darrere seu o empès per l’aire que impulsa davant. Ojeda ens va explicar els foradets de superfície rugosa afegits a les actuals pilotes de golf (per fer que arribin més lluny) precisament per provocar aquestes turbulències, un efecte buscat exprés amb aquesta simple modificació de la piloteta. O ens mostrava com ja el 1949 Superboy converteix un tren en un electroimant de forma tècnicament correcta. O posava l’exemple de com, també dins allò que tecnològicament és possible, en una aventura de Batman un dels malvats intenta localitzar mitjançant ones electroacústiques la cova que el protagonista té com a refugi, gràcies a com les parets li retornaran el senyal de manera diferent segons si són massisses o no. O fixem-nos en com a Ironman es parla contínuament de transistors i vàlvules. En totes aquestes manifestacions, és evident que hi ha una clara divulgació dels reeiximents científics del segle XX.

És clar que hi ha nombroses excepcions, i no sempre tot hi apareix de manera tan correcte: els raigs gamma de la Massa, per exemple, no haurien de ser verds, sinó invisibles; la dona invisible seria cega, ja que si la travessa la llum, no hi podria veure perquè no se li formaria cap imatge a la retina (i el que es diu al quadernet, que hi veu amb raigs ultraviolats, és encara pitjor: els ultraviolats no traspassen el vidre, així que la dona invisible veuria opaques totes les finestres). I, posats a trobar errades, tampoc hi podria veure algun personatge diminut, perquè els ulls no li donarien prou de si per agafar llum i formar cap imatge a l’interior seu (per això els ulls dels insectes són tan diferents, com multiplicats).

Queda clar que hi ha còmics més veraços que altres. I en una escala de més a menys científic, sembla que al llarg del temps Superman ha esdevingut el còmic més inversemblant (hi val gairebé tot) i, en canvi, Batman seria el més versemblant. Tots dos són de l’univers DC.

Els mapes del tresor: conèixer físicament

Ojeda va tancar la seva conferència amb alguns anunciats optimistes:

1) sovint la ciència ficció d’avui és la ciència del demà (o, per dir-ho amb mots meus, la humanitat sembla acabar aconseguint tot allò que imagina, perquè un cop ho té al cap s’hi entesta fins que troba la manera d’acomplir-ho, de fer-ho realitat: viatjar a la Lluna, per exemple, apareix en obres literàries des de molt aviat i cada època s’ho va imaginar segons podia. Per tant, resolem els problemes que ens plantegem, i els responem segons sorgeix la pregunta i d’acord amb com ens ho preguntem);

2) és important la constatació –afirma Kakalios al seu llibre– que el principal superpoder dels humans és la intel·ligència; i

3) cal mantenir l’esperança que, conscients d’això, en traguem profit si –com diu Spiderman en una coneguda frase de quan li agafa la vena ètica– un gran poder comporta també una gran responsabilitat (en aquest cas, la d’aprofitar les possibilitats de coneixement per conrear-lo i valorar-lo).

El còmic ha tingut sempre un gran potencial en aquest sentit. De fet, la literatura popular des de finals del segle XIX ha assumit un paper altament democratitzador i socialitzador de la cultura assolida fins al moment. Cinema i còmic no fan més que resumir, barrejar i recrear els grans clàssics populars, des de Verne, Dumas, Stevenson o London en l’aventura fins al realisme de Balzac, Zola o Tolstoi en l’àmbit social. I, en un primer moment, un i altre mitjà posen en una circulació molt més àmplia abans impossible idees de convivència i d’emancipació que, sense el seu concurs, haurien tingut una propagació molt menor. Per a bé i per a mal, és clar, perquè això implica que els mitjans de comunicació de masses també poden ser una eina de la reacció, ideològica i pamfletària. Quan el 1954, el psiquiatra nord-americà d’origen germànic Fredric Wertham va publicar La seducción del inocente, on culpava els còmics de molts pretesos mals de la joventut (drogues, delinqüència, violència, etc.), la línia conservadora i de caça de bruixes que s’anava instaurant als EUA arran de la Guerra Freda va dur a crear el Comics Code Authority, i moltes bones col·leccions de còmics de terror de la EC, per exemple, se’n van anar a fer punyetes, mentre altres sèries moralitzaven de forma feixistitzant sobre el país de la llibertat i el seu paper de policia del món, com a menjada de coco dretana.

Ara bé, aquesta hiperconsciència de la possible influència formadora d’un còmic potser també va tenir algun efecte positiu. Ojeda explicava a la seva conferència que es comenta la possibilitat que a mitjans dels anys cinquanta el govern nord-americà, posat en la competència de la carrera armamentística i espacial amb la Rússia soviètica, demanés a les editorials introduir més ciència i tecnologia al còmic com una manera d’impulsar les vocacions científiques i d’enginyeria. No està documentat, però podria molt ben ser quan avui coneixem que a la mateixa època la CIA havia impulsat la carrera i el ressò internacional d’un pintor com Jackson Pollock per contrarestar amb l’expressionisme abstracte el perill que els semblava detectar en el realisme socialista i el muralisme soviètic que seduïa alguns intel·lectuals. Pot ser. Ara bé, també cal dir que, amb menys rigor i com a simple fons temàtic i escenogràfic, la figura del científic i la seducció plàstica de la tecnologia són presents des de molt abans en la literatura popular i en el còmic, i només cal recordar el cicle de quatre novel·letes d’aventures a Venus d’Edgar Rice Burroughs i el seu possible eco a Flash Gordon, d’Alex Raymond. O bé, amb el rigor que li permetia l’època i llarguíssimes explicacions científiques de l’enginyeria del moment, recordem Jules Verne: els primers experiments amb submarins molt senzills són tan sols uns anys anteriors a la seva famosa novel·la.

A diferència del que molts creuen, la cultura popular ha admirat el coneixement fins fa ben poc. Els protagonistes llegien, exploraven, investigaven i, sovint, escrivien. Fins i tot un caçador com Allan Quatermain o aventurers caçadors com alguns protagonistes de la novel·les de Kark May o de J. O. Curwood, per posar el llistó per baix respecte de Jack London, esdevenen els narradors memorialistes de la seva pròpia història. El coneixement era un bé preuat, una arma de supervivència. En una aventura del Capitán Trueno de Víctor Mora dibuixada per Fuentes Man, la colla protagonista entra en una cova on els han dit que hi ha un tresor i, quan finalment es troben que consisteix en una biblioteca amagada, tots es demanen com pot ser menys el Capitán Trueno, que els aclareix que aquest és el veritable tresor de la humanitat: el coneixement. Això es publicava a començaments de la segona meitat del segle XX, però aquest mateix és el final d’una pel·lícula recent, Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal (Steven Spielberg, 2008), el quart lliurament d’una sèrie que homenatja contínuament tota aquella tradició clàssica de novel·la i cinema. Quan, al final del llargmetratge, allò que l’expedició d’arqueòlegs ha trobat també és més un museu que no una cambra del tresor, el noi de la colla es demana per què la llegenda parlava doncs d’una ciutat d’or, i llavors Indiana li aclareix que en la llengua d’aquell poble antic la paraula «or» és sinònima de «tresor», i que per a aquella civilització l’autèntic tresor de la humanitat era l’acumulació de coneixement. Això admiraven i buscaven.
Posem ara la paraula «ciència» com a metonímia particular del saber general de què forma part, i celebrem aquí que l’enginyer Jordi Ojeda, important divulgador ara mateix del còmic i la ciència en forma d’exposicions, articles, conferències i bloc electrònic, mantingui aquest punt de vista universalitzador i el comparteixi amb nosaltres. Les accions autènticament nuclears generen llargues reaccions en cadena. El premi de millor divulgador del Saló Internacional del Còmic de Barcelona 2010 és merescut.


No hay comentarios:

Publicar un comentario